ESTAR BOIG

Dalí és un pintor importantíssim a la història de l'art. No hi ha dubte. Una de les seves frasse més famoses és: "la diferència entre un boig i jo és que jo no estic boig". És una frase provocadora perquè la majoria de la gent pensa que les coses que ell feia són ben boiges, dignes d'un boig.

Segurament els psiquiatres tenen una llista de símptomes que els ajuden a identificar un boig i recomanar el seu ingrés en un manicomi. Pero el concepte boig va més enllà de un diagnòstic mèdic. Alguns pensen, per exemple, que per sobreviure en aquests món cal estar una miqueta boig. El concepte "boig" té acepcions diferents i sembla que admeti graus: és pot ser una mica, poc o molt boig. Per entendre'l bé hem de pensar el seu contrari: en català tenim la paraula "seny"; en castellà "cordura".

Què en penseu de tot això? Era Dalí un boig? Som nosaltres persones amb seny? És la bogeria una malaltia? Què és una persona normal?

TOT CUINANT LA FELICITAT

El filòsof Epicur, segons ens diu Alain de Botton, pensava que els ingredients de la felicitat eren 3: els amics, la llibertat i la capacitat de reflexionar sobre els problemes que et planteja la vida. El jove Alex Cubillas afegeix que a més cal posar-hi sal, és a dir, sortir-se de tant en tant del que hauria de ser "normal". Altres parlen d'ingredients com l'amor, la familia, els diners, tenri metes...

Quins són bons ingredients per cuinar la felicitat i en quina quantitat cal barrejar-los?

EL TRIPLE FILTRE ÈTIC

Aquesta és una historia inspirada en Sòcrates, filòsof grec del segle Vè a C. Era reconeguda per tots la seva saviesa perquè xerrava amb la gent pel carrer. Diuen que un dia un conegut li va dir:
-Sòcrates, ¿Saps el que acabo d’escoltar sobre un amic teu?
-Espera un minut -va replicar Sòcrates. Abans de dir-me res, m’agradaria que fessis una petita prova. Es tracta del triple filtre ètic.
-¿El triple filtre? va pregunta el conegut.
- Això mateix –va dir Sòcrates. Abans de dir res pensa en aquestes tres coses.
Primer filtre: ¿Estàs absolutament segur que allò que em diràs és veritat?
-No, acabo de sentir-lo a la plaça -va respondre l’home.
-Molt bé, va dir Sòcrates. Així que no saps realment si és veritat o no. Ara ve el segon filtre, el filtre de la Bondat. ¿És bo el que em vols dir sobre aquest amic meu?
-No, al contrari! -va respondre l’home.
-Així que tu vols dir-me una cosa dolenta sobre el meu amic i que realment no saps si és certa. Bé encara ens queda un filtre: el de la Utilitat. ¿El que vols dir-me, és útil per mi? –va preguntar Sòcrates.
-Doncs, potser no- va dir l’home.
-Bé, va concloure Sòcrates: si el que em vols dir no saps si és vertader, ni bo ni útil, per què vols dir-m’ho?

Aquest tipus de raonament explica per què era Sòcrates considerar tan bon filòsof. També explica per què mai no va saber que el seu millor amic estava liat amb la seva dona!

Llegendes a part, creus que el triple filtre és una bona eina per pensar si hem de dir o fer alguna cosa?

DETERMINISME O INDETERMINISME

Alguns pensen que, per viure bé, és millor tenir somnis i projectes de futur. Així és com sentim que controlem la nostra vida i no que la vida ens controla. Les persones que creuen això es planifiquen el futur i es concentren en aconseguir els seus somnis. Altres pensen que és millor viure el moment i tot allò que la vida ens posi davant, perquè al final sempre passa el que hagi de passar.

Filosòficament també existeixen aquestes postures. Spinoza (filòsof holandès del segle XVII) pensava que la natura té la seva inèrcia i el que hagi de passar passarà. Pensava que tot està determinat i que "anomenem llibertat al desconeixement de les causes dels nostres actes". Sartre (filòsof francès del segle XX) pensava que tota la nostra vida depen de nosaltres i que estem contínuament prenent decisions. Fins i tot quan decidim no fer alguna cosa o no decidir, estem decidir. Com ell ho diu: "estem condemnats a ser lliures". Això ens fa responsables del que ens passi.

I tu, que en penses? Determinisme o indeterminisme? Planificar-se la vida o viure-la com es presenti?

POT DEMOSTRAR-SE L'EXISTÈNCIA DE DÉU?

L'existència de Déu és una qüestió de Fe. És a dir, o creus o no creus. Malgrat això, molts filòsofs han insistit en donar demostracions lògiques de la seva existència. Per exemple Descartes (s XVII) pensava que si ell tenia al cap la idea d'un ser perfecte (Déu) és perquè aquest Déu existeix, ja que ell com a persona que no és perfecte no pot haver creat la idea de perfecció. Segles abans (s XII), Sant Anselm (un filòsof sant) havia afirmat que si tenim a la ment la idea de Déu com a ésser perfecte, aquest ha d'existir ja que si no existís no seria perfecte (li faltaria alguna cosa)
Y tu, què en penses?

COM PODEM SABER QUE UNA INFORMACIÓ ES CERTA?

Un dels temes que ha preocupat sempre als filòsofs és la qüestió del coneixement humà: com és que podem adquirir coneixement i com podem saber que són certs. Aquesta reflexió va portar al desenvolupament d'una disciplina filosòfica que es diu LÒGICA i també al neixement de la ciència.

No és un tema senzill i la simple pregunta del títol ho demostra. Tenim molt casos de informacions que semblen reals però no ho són. En el fons moltes vegades donem per reals aquelles informacions que ens semblen de sentit comú i si confiem molt en la persona que ens la transmet.

Com podem saber per exemple si aquest foto que mostra una cara en el Machu pichu, és real? I la teoria que la segueix que diu que la civilització asteca és d'origen extraterrestre?


Hi ha alguns coneixements de sentit comú que donem per vàlids com, per exemple, que veure aigua és bo, que els humans utilitzem un part petita del cervell, etc. Un article va mostrar com des d'un punt de vista científic, aquests coneixements no són vertaders (si vols llegir la notícia mira aquí). A qui hem de creure?

BONS O DOLENTS

Segons Hobbes, som dolents per naturalesa perquè som egoistes i ens defensem dels altres. La demostració d'això és que hem inventat l'Estat al qui donen poder perquè ens organitzi.

Segons Rousseau, soms bons per naturalesa. Només cal pensar en els nadons per veure que no tenen malícia. Es el fet de conviure amb els altres i de tenir propietat privada el que fa que ens tornem envejosos i egoistes.

que en penseu?